Etiqueta: incel

  • Nota 203. Fascicle 22. Emojis

    Nota 203. Fascicle 22. Emojis

    No m’ho puc acabar. Ja sé que aquesta minisèrie ha aixecat molta polseguera, que tothom en parla, que es reflexiona molt sobre el fenomen, i que els més crítics en busquen pegues i peròs. Tot i això, avui et torno a parlar d’Adolescència, de Netflix.

    Com apuntava divendres passat, la sèrie ens convida a parar atenció a alguns aspectes sovint ignorats o que ens passen desapercebuts, però que poden ajudar-nos a protegir i acompanyar els adolescents i joves en les seues primeres incursions al món digital.

    Un emoji, diferents significats

    El segon episodi revela com allò que per a les persones adultes només són pictogrames aparentment innocents, per a ells poden adquirir significats complexos i, de vegades, preocupants. Aquests símbols visuals poden amagar actituds i comportaments que no sempre som capaços de detectar: des de bromes internes fins a missatges amb connotacions assetjadores, sexuals o violentes.

    Un exemple és l’emoji de la píndola vermella i groga 💊. Si has vist Matrix, recordaràs com Morfeu ofereix a Neo escollir entre la píndola blava —viure en la ignorància dins d’un món fictici— o la vermella —despertar a una realitat dura i desconcertant.

    D’aquí ve que, entre els adolescents vinculats al col·lectiu incel (celibat involuntari), la píndola vermella ha estat resignificada: simbolitza el despertar a una veritat incòmoda. Segons aquest discurs, el feminisme ha alterat l’ordre natural de les coses i s’ha atorgat massa poder a les dones. Una interpretació esbiaixada que reforça desigualtats, perpetua la dominació masculina i banalitza els conflictes de gènere.

    Un altre cas preocupant és l’ús del cartutx de dinamita 🧨. Aquest símbol ha estat apropiat per la comunitat digital de la masclesfera, que promou una masculinitat tòxica, autoritària i sovint violenta. Aquí, la dinamita representa l’explosió simbòlica de la píndola vermella, un suposat pas a l’acció que, en alguns casos extrems, s’associa amb actituds agressives i actes de violència de gènere.

    Posa’m més exemples

    Cal tenir present que aquestes lectures varien segons el context i l’ús individual: indiquen com les emocions i les relacions es codifiquen i es comuniquen a través d’un llenguatge que per als adults pot ser del tot críptic.

    El significat dels colors dels cors és tot un univers paral·lel. Més enllà del cor vermell, que manté el seu valor associat a l’amor romàntic, la cosa s’enreda. Cada color té una càrrega simbòlica molt més precisa, que pot associar-se a una persona en particular o comunicar emocions i intencions concretes: Per exemple, 💜 el cor morat, expressa excitació o atracció sexual; 💛 el groc, interès per l’altra persona; 💗 el rosa, interès afectiu, però no sexual.

    Així mateix, el sèxting —l’intercanvi de missatges amb contingut sexual— també té el seu propi codi visual. Alguns emojis ja han esdevingut icones gairebé universals: el préssec, l’albergínia, les cireres o el plàtan fan referència a diferents parts de l’anatomia íntima i l’emoji mirant de reüll 😏, suggereix que la persona podria estar enviant o rebent fotos amb connotació sexual.

    Més enllà de les pantalles

    Tal com ens recorda la sèrie, com acompanyants adults hem d’aprendre a llegir les molles de pa digital que deixen els adolescents i joves.

    Cal afinar la mirada: perquè és en els detalls, sovint imperceptibles, on s’amaguen els senyals d’alerta, les necessitats emocionals no dites i les realitats que no sempre s’expressen amb paraules, sinó amb un emoji.

    Per superar aquesta bretxa digital generacional i interpretar-los correctament, cal que ens preparem per entendre els nous llenguatges i els seus contextos culturals digitals. Només així podrem guiar-los amb criteri.

    I no, no es tracta només de controlar, sinó ajudar-los a reconèixer i interpretar el medi que habiten i, sobretot, acompanyar-los. Amb respecte, sensibilitat, i amb molta, molta cura. 

    Tal com a nosaltres, un dia, ens van ensenyar a moure’ns pel món.

  • Nota 202 / Fascicle 21. Adolescència

    Nota 202 / Fascicle 21. Adolescència

    Avui he anat a dormir més tard del normal, després d’empassar-me la minisèrie Adolescència. L’has vista?

    No m’he pogut resistir a les crítiques que la destaquen com una de les estrenes més interessants de Netflix, del que portem d’any. Tot i que, t’he de confessar que tinc moltes expectatives posades en la nova temporada de Black Mirror, que s’estrenarà el 10 d’abril.

    De què va la sèrie?

    Dirigida per Philip Barantini i escrita per Stephen Graham i Jack Thorne, Adolescència aborda les conseqüències d’un crim adolescent en una petita localitat anglesa. A través de quatre capítols, gravats magistralment en pla seqüència que et mantenen enganxat a la pantalla, la sèrie et submergeix en un drama colpidor que afecta tota la comunitat.

    Aquest retrat cru i hiperrealista posa el focus en problemàtiques com la normalització de la violència, la crisi de salut mental i la masculinitat tòxica, entre els adolescents.

    Explica, Explica…

    No vull fer-te espòilers, però et diré que al segon capítol la policia descobreix que les xarxes socials han tingut un paper determinant en la tragèdia. 

    No és cap novetat que internet facilita la difusió de missatges reaccionaris, misògins, racistes i homòfobs, alimentant discursos d’odi. 

    Així, la sèrie posa especial èmfasi en com l’esfera digital influeix en la vida del protagonista, un nen de tretze anys que passa més temps davant la pantalla que en la realitat. Això el porta a exposar-se a missatges nocius, comentaris dels seus companys i idees equivocades que poden resultar molt perilloses.

    Posa’m un cas concret

    Un dels aspectes més colpidors de la sèrie és la representació que fa del fenomen del celibat involuntari (de l’expressió anglesa incel). Aquesta subcultura digital agrupa homes en comunitats virtuals i des de la frustració i la soledat, utilitzen les xarxes per culpar les dones de la seua incapacitat per tenir relacions sentimentals o sexuals.

    Així mateix, Adolescència posa en evidència el desconeixement general dels adults sobre aquest fenomen, que s’ha filtrat silenciosament en l’argot i la mentalitat de molts joves. A l’escola del protagonista, alguns alumnes adopten aquest pensament sense entendre’n plenament les conseqüències, sovint amb resultats devastadors.

    Stephen Graham, autor del guió i actor que interpreta el pare del protagonista, i Philip Barantini, director de la sèrie, intenten explorar les arrels d’aquest fenomen i les seues conseqüències que, en molts casos, desemboquen en assetjament, agressions, i en situacions extremes, assassinat.

    Una sèrie que remou

    Després de veure-la, com a pare, em pregunto si conec prou bé la vida dels meus fills, els seus problemes, preocupacions i inquietuds. També em reafirma en la convicció de la importància d’acompanyar-los al llarg de la vida, també en l’àmbit digital.

    Les darreres hores ja han sorgit veus que proposen projectar la minisèrie als centres educatius. Jo, però, crec que valdria més veure-la a les Escoles de Pares i a les llars amb fills adolescents. Potser ens ajudaria a conèixer millor la seua realitat i a desvetllar converses incòmodes, però sens dubte necessàries.

    Pau, Neus…, hem de parlar.