Avui he anat a dormir més tard del normal, després d’empassar-me la minisèrie Adolescència. L’has vista?
No m’he pogut resistir a les crítiques que la destaquen com una de les estrenes més interessants de Netflix, del que portem d’any. Tot i que, t’he de confessar que tinc moltes expectatives posades en la nova temporada de Black Mirror, que s’estrenarà el 10 d’abril.
De què va la sèrie?
Dirigida per Philip Barantini i escrita per Stephen Graham i Jack Thorne, Adolescència aborda les conseqüències d’un crim adolescent en una petita localitat anglesa. A través de quatre capítols, gravats magistralment en pla seqüència que et mantenen enganxat a la pantalla, la sèrie et submergeix en un drama colpidor que afecta tota la comunitat.
Aquest retrat cru i hiperrealista posa el focus en problemàtiques com la normalització de la violència, la crisi de salut mental i la masculinitat tòxica, entre els adolescents.
Explica, Explica…
No vull fer-te espòilers, però et diré que al segon capítol la policia descobreix que les xarxes socials han tingut un paper determinant en la tragèdia.
No és cap novetat que internet facilita la difusió de missatges reaccionaris, misògins, racistes i homòfobs, alimentant discursos d’odi.
Així, la sèrie posa especial èmfasi en com l’esfera digital influeix en la vida del protagonista, un nen de tretze anys que passa més temps davant la pantalla que en la realitat. Això el porta a exposar-se a missatges nocius, comentaris dels seus companys i idees equivocades que poden resultar molt perilloses.
Posa’m un cas concret
Un dels aspectes més colpidors de la sèrie és la representació que fa del fenomen del celibat involuntari (de l’expressió anglesa incel). Aquesta subcultura digital agrupa homes en comunitats virtuals i des de la frustració i la soledat, utilitzen les xarxes per culpar les dones de la seua incapacitat per tenir relacions sentimentals o sexuals.
Així mateix, Adolescència posa en evidència el desconeixement general dels adults sobre aquest fenomen, que s’ha filtrat silenciosament en l’argot i la mentalitat de molts joves. A l’escola del protagonista, alguns alumnes adopten aquest pensament sense entendre’n plenament les conseqüències, sovint amb resultats devastadors.
Stephen Graham, autor del guió i actor que interpreta el pare del protagonista, i Philip Barantini, director de la sèrie, intenten explorar les arrels d’aquest fenomen i les seues conseqüències que, en molts casos, desemboquen en assetjament, agressions, i en situacions extremes, assassinat.
Una sèrie que remou
Després de veure-la, com a pare, em pregunto si conec prou bé la vida dels meus fills, els seus problemes, preocupacions i inquietuds. També em reafirma en la convicció de la importància d’acompanyar-los al llarg de la vida, també en l’àmbit digital.
Les darreres hores ja han sorgit veus que proposen projectar la minisèrie als centres educatius. Jo, però, crec que valdria més veure-la a les Escoles de Pares i a les llars amb fills adolescents. Potser ens ajudaria a conèixer millor la seua realitat i a desvetllar converses incòmodes, però sens dubte necessàries.
Pau, Neus…, hem de parlar.
