Víctor

Avui ens hem acomiadat al Víctor.

Ens hem reunit al pati de l’Escola Santa Maria de l’Alba de Tàrrega per fer un senzill i emotiu ritual de comiat, que a l’hora ens ha servit per constatar que continua present en nosaltres.

El ritual ha culminat amb el gest simbòlic i ple de significat: hem plantat una mata de romaní en una jardinera al pati de l’escola. Els seus companys d’aula s’han encarregat de tot el procés: primer han fet el forat; després, amb cura, han col·locat la planta i n’han enterrat les arrels; finalment l’han regada, per assentar-la.

Mentrestant, m’he quedat absort tot observant les eines de treball: la galleda, la petita pala de jardiner, la regadora… I en els cops que m’he sentit eina. Afortunat de poder transitar per la vida de tantes persones amb les quals em trobo pel camí. Persones amb qui coincidim en un moment concret i que després emprenen nous rumbs, reprenen els seus viatges. Com a educador, acompanyant, xerpa, sempre he acceptat la norma d’aquest joc, sent conscient del privilegi efímer d’estar present en aquestes vides. De poder compartir passes, temps, mirades, paraules, silencis…, durant un moment concret, més o menys concís.

Però el del Víctor és un comiat diferent. Fa només una setmana, com cada dijous, estàvem junts i com sempre, vam acomiadar-nos amb una abraçada i un “fins dijous vinent!”. Un dijous que no ha arribat mai.

Així em trobo instal·lat en el buit de la seva absència inesperada, absurda, injusta.

I en mig d’aquesta tristor, intento aferrar-me a les meues conviccions i principis, intentant trobar-hi alguna mena de sentit… però no me n’acabo sortint.

Per sort, em salva el record de la llum dels seus ulls inquiets, darrere aquelles ulleres sempre a punt de caure; del somriure expansiu i trapella; del seu encís deixant-se endur per l’encanteri de la música.

Potser per això, abans de marxar, furtivament, m’he fregat les mans amb les fulles de la planta, per impregnar-me de la seua bona olor, de l’essència d’en Víctor.

Amb l’esperança que el seu rastre perduri en les meues mans i en el meu cor.

Amb el desig d’arribar a entendre els misteris del seu univers interior, que no vaig ser prou savi ni vaig tenir prou temps per poder desvelar.

Gràcies a la comunitat educativa de l’Escola per considerar-me, sempre. Pels vostres gestos, per les vostres paraules dolces i còmplices. Una vegada més, també en els moments de tristor i comiat, m’heu fet sentir un més del grup.

Us estimo molt.🍃💜