Sortim (i xerpejem) als carrers!

L’any 2009, el bisbat em va convidar a compartir algunes de les meues intuïcions, en una ponència a la Jornada d’Animadors de Pastoral de Joves. Ja en aquell moment, durant la meua intervenció em vaig definir més com a cabra, que com a ovella del ramat de Déu. (Sortim als carrers 1.0)

Ho deia confessant la meua heterodòxia i reconeixent que em sento més còmode explorant pels rostolls del Regne de Déu que no pas dins el confort i els límits de la pleta.

No només per provocació gratuïta, sinó perquè intuïa —i continuo intuint— que moltes de les preguntes, recerques, desafiaments i camins de les persones joves es juguen fora dels espais convencionals, als marges, lluny dels itineraris previsibles i establerts.  Amb els anys, però, he de reconèixer que també he après que cal cercar un cert equilibri entre marge i centre; entre la llibertat i el projecte compartit; entre la intuïció allà on no hi ha camins i l’escalf i la pertinença a la comunitat.

Ara, havent rebut una nova convocatòria de la delegació de joventut del bisbat d’Urgell, convidant-me explícitament a parlar molt i amb llibertat, em sento feliç que m’hi comptin i de poder continuar fent camí plegats. Ho faig, això sí, amb la motxilla plena d’intuïcions, experiències i maneres de fer pròpies que, per honestedat i coherència, m’agradaria compartir amb vosaltres.

1. Pels marges i des de les perifèries. 

Prenent com a referència la paràbola de l’ovella perduda, parteixo del reconeixement —crec que prou realista i honest—: molts adolescents i joves no se senten identificats amb les formes tradicionals de transmissió de la fe, o bé n’estan directament allunyats.
Davant d’aquesta realitat, considero imprescindible plantejar una pastoral que:

1. aculli aquesta distància com un punt de partida legítim, no com un problema a corregir. Una pastoral que surti al seu encontre, en sintonia amb l’Església en sortida que ens proposava el papa Francesc, i que deixi de limitar-se a jutjar, criticar o lamentar aquesta llunyania, sense preguntar-se res ni moure’s de lloc.

2. entengui la fe i la pastoral amb adolescents i joves com un procés de descoberta (el jove s’exposa, coneix, s’hi aproxima), identificació (troba elements que connecten amb la seua vida, valors i preguntes), experiència (ho viu en primera persona: relació, comunitat, pregària, compromís…) i transferència (ho porta a la vida, ho encarna, ho fa criteri i pràctica). 

3. s’atreveixi a explorar nous llenguatges, simbologies i formes d’expressió (art, música, silenci, compromís social, diàleg, experiències vitals…) que permetin als joves posar paraules, gestos i context, a la seua recerca de sentit. 

4. trobi la centralitat en l’experiència i no en l’estructura: descobrir que el Déu fet Carn continua fent-se present en la vida quotidiana, en els encontres, en les preguntes, ferides, les incerteses i esperances dels joves d’avui.

2. Tu per tots, tots per tu, tu per tu,…

Una pastoral oberta, atenta, expectant i acollidora. 

Que rebi cada jove com un do i una oportunitat. Una ocasió de compartir i fer camí plegats (a l’estil d’Emmaús). Sense prejudicis i requisits previs. 

L’acolliment sincer comença en el fet de rebre bé, però va molt més enllà:  és reconèixer l’altre tal com és, amb la seua història, les seues contradiccions, el seu moment vital…, els seus valors, el seu potencial i les seues aportacions.

Per això, continuo creient en una pastoral jove que: 

• proposa des del testimoniatge i la vida viscuda, més que des del discurs.
• promou espais segurs i de confiança, on ningú no se senti examinat ni exclòs per com pensa, viu o creu. Fugint de dinàmiques elitistes d’uns pocs escollits, experts o iniciats.
• facilita processos personals i comunitaris on aprendre a llegir la realitat i la vida, a la llum de l’Evangeli. 
• practica l’escolta i la mirada atentes. Assumint que fer-ho de veritat, requereix fer opció, temps, paciència i humilitat, i implica deixar-nos tocar/meravellar/afectar per l’altre.
• des d’aquesta escolta, fa possible un discerniment compartit i la concreció de les vocacions personals, on adolescents, joves i acompanyants busquem plegats que ens diu Déu enmig de les situacions concretes de la vida.
• celebra i agraeix la vida, els processos i els petits passos, encara que siguin fràgils o inacabats.

3. Acompanyament artesanal.

Ser pocs també és una oportunitat, d’una pastoral propera, flexible, personalitzada, concreta. Amb persones amb nom, història, ritme i ferides pròpies.

Ser i fer costat. Caminar amb ells, sense imposar que visquin la fe “a la nostra manera” ni amb les nostres formes, per no perdre cap d’aquests petits.

Acompanyar és anar al costat, simplement caminant i escoltant; ni davant ni darrere. O sí. A vegades cal avançar-se: no per imposar, sinó per obrir camí, sostenir, donar referents quan l’altre està perdut; D’altres en què cal quedar-se una mica darrere, deixant espai, confiant, compassant-me a l’altre, respectant que l’altre faci el seu propi pas. Jo en dic l’actitud de xerpejar.

Acompanyar és ajudar a descobrir com viure la fe des de la seua pròpia realitat, de cada persona. Respectant els ritmes personals i confiant que Déu actua en cada jove d’una manera única.

Acompanyar és renunciar a imposar formes, estils o itineraris únics, i acceptar que la fe no sempre es manifesta com esperem.

Acompanyar és sostenir, animar, orientar…, saber esperar. Especialment, aquells que viuen moments de fragilitat, dubte o distància, i que sovint només necessiten algú que no els abandoni.

4. Som fruit del camí.

1. La delegació de joventut és molt més que una estructura.
És el conjunt de carismes, històries i realitats concretes de les persones que en formem part, les que li donen vida. Sempre amb una actitud de servei i d’amor als adolescents i joves de les nostres comunitats i també als de les perifèries.

2. Al llarg del temps hem conviscut diversitat d’estils i espiritualitats
Vivint-ho com una riquesa i no com una amenaça.
Tot i l’existència d’un moviment de fons —Primer, el Moviment de Joves d’Urgell; després, els  Grups Txt—, la delegació també ha tingut una presència real i significativa en altres realitats: Taizé, universitaris, FEMN, Canòlich, Escoltes…

3. Una pastoral difícil. però possible!
La dispersió del territori, les distàncies, la manca de massa crítica, l’envelliment de les comunitats i que sembla que joves estan per altres coses, fan que el treball pastoral sigui especialment fràgil i exigent.
En els darrers temps, aquesta realitat s’ha vist agreujada per la desaparició progressiva d’algunes iniciatives i referents, deixant buits difícils d’omplir.
Tanmateix, aquestes dificultats no poden convertir-se en excusa per a la resignació ni en relat de derrota, sinó en una nova oportunitat que ens empeny a repensar formes, ritmes i propostes, a sumar esforços, a ser creatius i a confiar en processos petits però significatius.

4. L’Esperit bufa de manera sorprenent i inesperada.
No hi ha “aires” millors o pitjors, sinó diversos i nous. Per això, l’Església ha de continuar essent una Església acollidora, mantenir-se oberta a la pluralitat, a la diversitat d’accents i als nous llenguatges, sense descartar ni menystenir ningú.

5. Entenc la missió de la delegació com l’encarregada de maridar -o encadellar- experiències diverses.
De viure, celebrar, pelegrinar i compartir la fe i la vida, sempre al costat dels adolescents i joves, en el si de la nostra Església local.
Reconèixer-los com a veritables protagonistes, que han mantingut la flama encesa malgrat aquest llarg temps de desert diocesà, juntament amb totes les persones que, com han pogut, n’han sostingut la presència amb fidelitat, il·lusió i perseverança.

Aquestes intuïcions són, simplement, paraules dites des del camí, des de l’experiència compartida, des de la precarietat i també des de l’esperança.
Potser, al final, es tracta d’això: d’aprendre a xerpejar també com a Església. Ajustar el pas, canviar de lloc, caminar al costat, no abandonar. Amb la llibertat de les cabres i amb l’escalf del ramat. Sabent que som fruit d’un camí que no comença amb nosaltres ni s’acaba aquí, però que avui ens toca continuar, plegats.

Gràcies per arribar fins aquí, plegats i amb l’ajuda del Bon Déu.