Durant el passat cap de setmana, vaig rebre la particular gràcia de rejovenir-me més de vint anys.
Primer que res, perquè he tingut l’oportunitat de participar novament al Canòlich Músic Festival a Sant Julià de Lòria, a Andorra. Junt amb centenars d’adolescents i joves del Principat, Catalunya i el País Valencià.
Més encara, quan he pogut reviure les sensacions i les emocions de quan a mitjans dels anys noranta guanyàvem les nits conjugant l’empenta creativa imparable (i un punt esbojarrada) de l’enyoradíssim Miquel de Castellserà amb el bon fer, la sensibilitat i el seny de l’Ernest de Tornabous.
Preparant celebracions i vetllades amb el Movi o encebant-nos amb fer un festival amb el Viu Jesús fet acords! (1996) que va fer que el so poderós dels Sal 150 ressonés dins de la nau de l’església parroquial de Tornabous, fent vibrar tots vidres i cors de les persones que ens hi havíem congregat, entre encuriosits, abrusats i preocupats, després de fer saltar els ploms de l’edifici repetides vegades. Tot això sense deixar de mirar de reüll la cara de l’entranyable mossèn Facund, per si hi detectàvem algun senyal d’alarma.
Han passat vint-i-dos anys, d’allò. I contra tot pronòstic, continuo més o menys implicat amb pastoral amb joves. Confesso que hi estic enganxat, que em dona el cent per u del que hi poso i fa uns quants anys que posposo “el demà ho deixo”.
En aquesta ocasió i no és la primera vegada que em passa, l’enredada ha vingut de la mà del David Pradas. L’equip organitzador de l’esdeveniment, li va plantejar els reptes de posar el seu talent musical i artístic al servei de la litúrgia i d’animar l’eucaristia de la sisena edició del festival.
Junt amb la traça i el compromís extrem del Xavier Coma, les Tres Torres —batejats afectuosament pel bisbe Joan Enric Vives— hem preparat el David Pradas Project i l’hem tirat endavant amb el suport d’un equip increïble de músics, voluntàries i professionals.
Obro els ulls i m’adono que ja ha passat una setmana des de l’aneu–vos-en en pau i torno a sentir el pes dels quaranta-dos anys. Ara amb l’afegit de l’alegria, la força i la vida de tantes persones amb les qui hem compartit el cap de setmana.
Personalment, encara estic paint l’experiència. En tornar a casa, he entrat en una mena de letargia, barreja del cansament acumulat i de les emocions del que hi he viscut.
Ara cal trobar temps i espais per gustar-ho. Aquest escrit vol ser el començament.
P.D.
No puc deixar de reconèixer i agrair la generositat de la Neus, en Toni, la Cristina, en Lluís i a totes les joves del grup TXt de Balaguer que han fet possible que el nostre fill Pau hagi participat i viscut a fons el festival.
Deixa un comentari